Tot torna al seu lloc:
El meu gat ja no està tan melancòlic i juga amb la seva pilota nova. Jo acabo, devoro el nou llibre de Paul Auster i em trobo buida perquè no sé que llegir. Els records em traïcionen i venen a la ment moments passats. Amb tot, estic pendent de la meva família més propera ajudant a passar el cop.
La meva panxa ja és immensa i estic cansada de portar-la amunt i avall. Queden menys de quinze dies per sortir de comptes, ha arribat la fresqueta i jo no tinc camises de màniga llarga que em tapin el melic. Aquests dies de pluja- que m'encanten- em posen trista, potser apàtica. És aixó: em falta activitat i una nena entre els meus braços. Potser desprès podré somriure amb ganes...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Marta, m'emociono llegint les teves paraules. Aquesta melanconia, aquesta sensibilitat per les coses petites, aquestes ganes d'abraçar la teva nineta que ja està a punt d'arribar... Quina mare més maca que li ha tocat!
Publica un comentari a l'entrada