El tren va deturar-se abans de l'alba
a la deserta estació.
Vam caminar sentint l'aire gelat
per uns foscos carrers sense ningú
fins que el primer cafè va encendre els llums.
Allí vam esperar que fos de dia
i que ens obrissin la Maternitat.
En una matinada vam ser rics:
encara podem veure dintre nostre
com surt el sol entre carrers estrets
i els bressols en filera a la penombra.
Avui aquell infant
és un músic de jazz. Mentre l'escolto
tocant el saxo a un club de Ciutat Vella,
al fons de l'escenari s'il·luminen
els vidres entelats d'un tren nocturn
o d'un cafè de l'alba: la llum tènue
que es manté encesa allí on va començar
tímidament el nostre amor per ell.
"Trist qui no ha perdut per amor una casa"
Joan Margarit
Començem ara el nostre camí en tren... potser durarà un, dos o tres anys
