La muntanya més alta de Barcelona

Pujo a la muntanya més alta de Barcelona. Per la carretera, amb la meva moto, veig com els ametllers ja han florit. M'alegra el pensament.
Arribo a la feina i tot canvia- sóc educadora en un centre de menors- els nens es mostren tristos un altre cop: no saben quan ni si podran tornar a casa i la incertesa els desespera. La temporalitat permanent és esgotadora. Tots acaben plorant i jo per dins. No els pots dir més que espera, esperança.
Aquesta nit tinc malsons: em desperto i tot continua igual de bé. Ells tenen malsons cada dia.

Passejant

Passejo amb unes amigues pels carrers del gòtic. Sempre és agradable tornar a llocs estimats i coneguts com la plaça del Pi, la Granja del carrer Banys Nous, la Documenta... Trobo a faltar el rum rum que hi ha a qualsevol hora en el centre de Barcelona ara que visc en un barri bonic però avorrit.
Si algun dia em voleu trobar estarè per a Documenta demanant al Josep que em recomani un llibre o prenent un minisuís a la Granja, o simplement perdent-me pels carrers. Tot i que ara ja no em perdo, és un joc que sempre m'agradava fer quan no coneixia al barri, caminava i caminava fins que, de sobte, em trobava amb la Rambla.

Voyeur de paraules

Des que les circumstàncies m'han tingut durant dues setmanes lligada a la cadira del despatx, m'he convertit en una voyeur de paraules. He descobert que són els blogs. He descobert amics d'amics de gent desconeguda. La xarxa és interminable. Linko aquí i allà.
Sempre he estat curiosa, de saber que pensa la gent, com escriu. .. blogs de pensaments i llibres omplen els meus "preferits"
Mireu aquest vídeo http://www.vilaweb.tv/?video=5093

Transparències

Fulles de tardor a la Biblioteca Joan Miró

Malalta amb grip escric.
En Truman també estornuda. Estudio:
percepció: la calor d'un petó,
atenció: la veu de la Carla,
sinapsi: amb Hector Mann,
processos cognitius: estimo,
processos vicaris: imitar? Als ocells!

Fine and mellow

Hivern. Groc. Escric. Cafès a la plaça i llibres oberts. Apunts a la taula poc estudiats. Passadissos i converses.
Memòria de temps passats, banderes extrangeres, fotos... On quedarà el record? Selva, Andes.
Jo ara sóc mitjancera de somriures a nens de cara trista.
Jazz i veus femenines. Em quedo al sofà mirant els núvols com passen vora la finestra.
Tot és "fine and mellow"

Un cos sense límits

Treball de reflexió de la uni. Incloc un pedaç...

Un cos sense límits ha estat el encontre amb artistes tan coneguts com Giacometti, Schiele, Miró, Picasso, Laurens, Chagall i d’altres desconeguts per mi com Balthus o Baselitz. Ha estat un retrobament amb múltiples corrents artístiques com el fauvisme, el cubisme, l’expressionisme, el surrealisme...
La mostra és del tot imprescindible. Ajuda a entendre el canvi de mentalitat que es produí en el segle XX . Reflexa les múltiples corrents que van sorgir pels grans canvis socials.
La bellesa academicista no entra en les escultures o en les pintures del segle XX .La semblança amb el cos humà no està inclosa dins d’aquesta exposició: són múltiples els sentiments que es volen donar a conèixer en les obres. Aquest fet, el que totes les obres trenquin amb l’academicisme és un dels valors que fan més enriquidora la col·lecció. És l’expressió del sentiment, del pensament de l’artista.

Els artistes representats a l’exposició han volgut trencar amb l’academicisme però encara fa falta un pas endavant: la majoria d’obres es tracten de dones joves. Trobem poques representacions d’homes. I encara menys trobem dones o homes vells.
M’ha sorprès el quadre de Balthus on s’observa una nena nua, que encara no ha arribat a la pubertat : la sensualitat està a flor de pell en aquesta obra.
Com sempre, el paper de la dona no hi surt representat en l’art: poques són les artistes que han pogut gaudir d’un renom (se’m acudeix la Frida Kalho o la Dora Maar, fotògrafa). En aquesta mostra només trobem a una escultora, Louise Bourgeois .
Dins de la mostra trobem múltiples obres interessants però jo em quedo amb la gran dona III fràgil de Giacometti, imprescindible el nu amarg de Schiele (considerant que tinc un nu de Schiele a la capçalera del llit), la fantasia alegre de Chagall i les escultures voluptuoses i pausades de Laurens.
Concloent, un cos sense límits m’ha convidat a conèixer o reconèixer grans artistes del segle XX i a emocionar-me amb la seva visió.

Chicuelo- Flamenco Fusion

Ahir a la nit, a l'Ateneu de 9 Barris escoltarem la guitarra de Chicuelo. El flamenc no és pas sant de la meva devoció però ahir en Chicuelo em va deixar amb la boca oberta. Les cordes i els dits anàven ràpid i semblava com si la guitarra toqués sola.

El concert fou interessant perquè no es basava en el flamenc pur sinò incorporava estils com podria ser la bossa nova. Al escenari l'acompanyaren una violinista i un trompetista transformant per moments les cançons com si es tractés jazz.
Recomanable, doncs, seguir els nous artistes del flamenc... posen la pell de gallina.

Vent i sol un altre cop

Aquesta nit un vent terrible s'ha emportat tots els núvols, deixant enrere aquests dies tristos i grisos. El blau domina els nostres caps.

A les 9 en punt en Truman, com cada dia, m'ha vingut a despertar buscant el meu nas. No perdona ni una, ni en dissabte!

De cop, en aquest any rodó i amb nombre infinit, veig que ja sóc gran-ja em surten les primeres arrugues-. Miro la gent que tinc al voltant, amb carpetes, llibres i bolis ... ja escolten música que desconec, muden roba que no m'hi fa i parlen de coses que em queden lluny.

Però estic plena d'esperança i d'il·lusió per continuar filant les coses ja començades...

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir

ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el foc renou

d'ara mateix, el càntic que commou,

l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamant conjuntament el dret,

de vulnerar nova plenitud .

Crònica de demà (1977)
Miquel Martí i Pol