Pujo a la muntanya més alta de Barcelona. Per la carretera, amb la meva moto, veig com els ametllers ja han florit. M'alegra el pensament.
Arribo a la feina i tot canvia- sóc educadora en un centre de menors- els nens es mostren tristos un altre cop: no saben quan ni si podran tornar a casa i la incertesa els desespera. La temporalitat permanent és esgotadora. Tots acaben plorant i jo per dins. No els pots dir més que espera, esperança.
Aquesta nit tinc malsons: em desperto i tot continua igual de bé. Ells tenen malsons cada dia.
Arribo a la feina i tot canvia- sóc educadora en un centre de menors- els nens es mostren tristos un altre cop: no saben quan ni si podran tornar a casa i la incertesa els desespera. La temporalitat permanent és esgotadora. Tots acaben plorant i jo per dins. No els pots dir més que espera, esperança.
Aquesta nit tinc malsons: em desperto i tot continua igual de bé. Ells tenen malsons cada dia.
1 comentari:
Marta,
m´ha agradat molt aquest darrer comentari, espero llegir-te més, fà molts dies que no escrius!!
fina
Publica un comentari a l'entrada